La pluralitat: tres tàctiques per defensar-la

Que la relació entre els mitjans de comunicació i els partits polítics existeix m’era obvi a principi de trimestre, però al llarg d’aquestes setmanes d’ECS he anat coneixent fins a quin punt pot ser d’escandalós el vincle que uneix els grups de comunicació i els diferents interessos polítics.

Avui hem vist com canvia el discurs polític en funció dels interessos dels governants respecte un tema tant delicat com el dels mitjans de comunicació, especialment, la televisió. A Espanya, depenent del context politico-econòmic del moment, s’ha optat per defensar – sempre a ultrança, com es fan aquí les coses – fins a tres models diferents de televisió per tal de “protegir la pluralitat”.

Fins i tot amb el franquisme, es pretenia defensar una suposada pluralitat – la pluralitat habitual de les dictadures, això és, assegurar-se que no es puguin expandir idees contràries al règim – apostant per un model simple: tan sols un canal, però que doni veu a tots els sectors socials. Aquest model va anar evolucionant durant el franquisme i amb la mort de Franco es va anar dilatant el sistema, donant lloc a un mitja igual de partidista però de caire veritablement obert. A partir de 1988 i amb l’arribada de la liberalització del gènere audiovisual, el model que suposadament garantia la pluralitat de mitjans era que el protagonisme el prenguessis quants més actors privats millor. Però això ha canviat en els últims anys i ara, l’estructura mediàtica que protegeix la pluralitat de mitjans és un panorama on hi hagi pocs actors privats. De fet, l’actual tendència cap a la fusió de mitjans defensa que com més potents siguin els grups, més independents dels lligams i els interessos polítics i econòmics seran. 

Debat sobre el silenci de la intelligentsia

El nostre debat ha girat entorn de la qüestió de l’ètica i de la “prostitució” dels mitjans de comunicació. Hem analitzat el poders del mitjans treballant sobre la hipòtesis següent: “El fet que els intel·lectuals anglesos no publiquessin crítiques sobre la URSS va evitar que aquesta traís als Aliats”. Tot i que l’anterior premissa no la podem conèixer amb certesa, hem conclòs que el fi justifica els medis sí i només sí el prejudici amb mitjans utilitzats és pitjor que el benefici final. Un tema paral·lel a aquest però igualment interessant ha sigut la perillositat de la veritat. Hem comentat com, si tothom s’assabentés de la veritat, la conflictivitat augmentaria. Però la segona lectura d’aquest tema ha sigut més profitosa encara: Si la veritat fos sabuda per tothom, el comportament ètic de la societat milloraria. L’exemple en el que ens hem basat és el de que si els escàndols sexuals que envolten l’Església s’haguessin sabut des de sempre, s’haurien anant donat cada vegada menys.

En línies generals, la posició dels meus “alumnes” s’oposava en part a la meva, la qual cosa ha enriquit el debat. Mentre ells defensaven el liberalisme periodístic fins a les últimes conseqüències – en aquest cas, la derrota dels Aliats enfront els Nazis – jo opino que el silenci de la intelligentsia va salvar moltes vides i va deixar un món millor que el que haurien els nazis.

Definint Estructura de la Comunicació Social

El primer dia d’aquesta nova assignatura, Estructura de la Comunicació Social, ha començat amb un resum de la metodologia i avaluació de l’assignatura, que es preveu, fins ara, la més sacrificada que hem tingut fins ara. Sobre el temari, vet aquí un petit resum del tema fonamental del dia: Definint “Estructura de la Comunicació Social”

Aquest nom tan complex estudia allò que es relaciona amb la comunicació de caràcter públic, així com la relació amb els diferents elements que l’afecten. Fent un anàlisi ràpid als orígens de la Comunicació Social – d’ara endavant, CS – de seguida hem pogut veure que tot va començar fa milers d’anys – per exemple, a Babilònia – i que el control d’aquesta ha estat present des dels inicis – l’Imperi Romà, els monarques absolutistes, l’Església... –

Sobre els aspectes que influeixen la CS als que em referia al principi són els següents: política, economia, tecnologia i d’altres aspectes com la religió i la cultura.

Però tornant a les arrels de la CS, hem aprofundit en l’antiga Grècia, degut al seu excepcional nivell de pensament. Els dos corrents més interessants pel que fa la CS són els sofistes i Sòcrates. Filosofies oposades que veuen la realitat de maneres antagòniques. Tant és així que els sofistes la neguen. Aquest grup representa la visió dels qui opinen que la realitat és construeix i que per tant, no existeix com a tal. Els sofistes se’ls compara, doncs, amb la publicitat, amb la indústria de la persuasió, mentre que els socràtics se’ls relaciona amb la informació.