Assange Vs Ellsberg

Normalment, suposo que per què arribo tard a casa, cansat i amb el poder imaginatiu sota mínims, publico síntesis de les classes d’ECS amb l’ajuda de les tres o quatre notes breus que he pres a classe i si em falta cosa, fent un cop d’ull als blogs dels meus amics. És a dir, sempre em limito a resumir la classe. Però com diria l’hereu ben plantat del tron d’Isildur: “Hoy no es ese día”. Avui, i per acomiadar-me del blog i de l’assignatura, faré una entrada diferent.

Per què una cosa és resumir la lliçó del dia i retenir alguna cosa, i l’altra de ben diferent és resumir un documental d’hora i mitja. Estic segur que hi haurà crítiques a Internet d’un valor infinitament més alt que qualsevol cosa que pugui escriure jo ara mateix. Per tant, avui em referiré a la pregunta que s’ha fet al final de classe, a la que no he contestat perquè no volia cridar massa l’atenció.

I és que a mi em sembla que el senyor Julian Assange, el pare de Wikileaks, és un cretí. S’ha intentat vendre a sí mateix com un home transparent que coordina un servei públic, una espècie de revelador de consciència dels governs abusius. No obstant, “el azote de USA” ha perdut el nord en quan l’han començat a jutjar. Algú que diu ser tant transparent i que dóna als ciutadans tota la informació que els seus governs amaguen no pot dir: “Si em fan alguna cosa, publicaré informació i m’hauran de deixar en pau”. És a dir, utilitza la informació com a eina coactiva, al seu servei, com si fos seva i no de tots, com ell argumenta. Per què si ho penses bé, si Assange amaga informació, està caient en el mateix error que el seu enemic. Per això, quan els meus companys deien que el tema de Wikileaks i el reportatge d’avui eren el mateix, no hi estava d’acord.

Afirmar que Daniel Ellsberg té el mateix mèrit que Assange és un error. El primer és un pobre soldat a qui la consciència no deixa dormir com a còmplice d’un munt de barbaritats. Des de dins de la CIA, i mogut per uns ideals de veritable justícia acaba publicant els papers del Pentàgon que cobrien les mentides del Vietnam, jugant-se una més que probable pena de mort. L’altre, que ja el coneixem, és un covard que s’amaga darrere unes filtracions que li fan, la majoria de vegades, de manera anònima. Crec que és evident qui té més mèrit.

Els fills bords del Público, l’alternativa viable

 

L’estructura de la Comunicació Social a Espanya passa per un moment de profunda crisi, com tot en general. En un país on el periodisme està castigat amb una taxa d’atur descomunal, on es paguen salaris irrisoris, sense fonts d’ingressos i amb un decència nul·la, el futur pinta negre. Contra aquesta malaltia potencialment terminal, sembla que les úniques medicines que se subministren són la indiferència i la resignació.

Per sort, sembla que no tothom pensa igual. Els acomiadats del diari Público poden ser un exemple de que no tot està perdut. Els coneguts com “fills bords del Público” han dut a terme un projecte que demostra que tal vegada, hi hagi una alternativa als mitjans tradicionals i tots els mals que arrosseguen.

Un dels diaris amb més èxit, eldiario.es, dos mesos després de néixer ja arreplega dos milions de lectors i prop de 20.000 subscrits que col·laboren econòmicament perquè tothom el pugui llegir gratis. És clar que és massa d’hora com per afirmar que eldiario.es lidera una revolució dels mitjans, però és possible que en un futur pròxim, el seu cas no sigui una excepció.

Les expectatives més optimistes s’han quedat en res pel que fa el resultats que ha obtingut la versió “Catalunya Plural”. El seu director, el Josep Carles Rius, explica que el sistema tradicional s’enfonsa i que s’ha de reinventar i una possibilitat, és seguir el model de eldiario.es.

Quan Jaume Roures va tancar Público – per motius polítics, no pas econòmics – es va pensar que a Internet es podrien fer un lloc. A principis de 2012, la revista Mongolia va néixer però en format paper. Així doncs, pretenen que sigui el consumidor qui pagui pel producte i que per tant, com va dir Pere Rusiñol, cofundador del projecte “els lectors mantenen la independència perquè no ens paga La Caixa ni Telefónica”.

La revolució de les xarxes socials

L’impacte de les xarxes socials han tingut un efecte que no pot passar desapercebut i han esdevingut una espècie de mitjans de masses. Aquesta explosió ha arrencat un debat inherent a tot el que comporta la irrupció d’un nou agent: Què aporten les xarxes socials? Christian Fuchs, professor de la University of Westminster, Regne Unit, les denuncia per la quantitat i gravetat dels inconvenients que generen.

Entre el llarg etcètera de crítiques que dedica a les xarxes socials, destaca la “mercantilització” d’aquestes i la manipulació de les decisions del usuaris pel protagonisme que hi té la publicitat. La crítica més estesa que hi ha és la violació de la privacitat. És conegut per tothom que gràcies a xarxes socials com Facebook o Youtube la gent dóna a conèixer gran part de la seva vida personal i tots els riscos que això comporta. El professor també denuncia que les xarxes socials perjudiquen els mitjans tradicionals de mala manera, perquè es mengen part del pastís publicitari. La xarxa social que es salva de tot això és Wikipedia, que no té res a veure amb Facebook, Youtube i Twitter. I per què? Doncs per què Wikipedia no té ànim de lucre, no hi ha publicitat i el seu funcionament es deu a les aportacions que la gent hi fa. A més a més, els articles publicats són contrastats i corregits per tal de donar qualitat a la informació publicada.

En la mateixa línia, han augmentat els diaris que ofereixen una versió digital, és a dir, en format web i no en paper. Fins ara, aquests mitjans subsistien gràcies a patrocinadors i subscriptors, però estan començant a augmentar les campanyes de micromecenatge (crowdfunding) i fundraising. D’aquesta manera, es poden tirar endavant iniciatives que parteixen amb pocs recursos gràcies a la bona fe dels donants. Alguns dels casos més sonats d’aquest exercici de filantropia és Propublica i el seu periodisme d’investigació guanyadora d’un premi Pullitzer (el primer que es dóna a un mitja on-line) i Democracy Now.

Fins i tot a Espanya hi ha diaris digitals amb un nombre de lectors considerable. El Confidencial, Libertad Digital, Público o Eldiario s’han imposat als mitjans conservadors que ocupaven aquest sector abans de la crisi. D’aquesta manera, els mitjans més aviat progressistes com Público o Eldiario s’han obert un lloc i s’han establert capdavanters d’aquest espai virtual que fins ara, semblava desconegut.

Entrevista a Francesc Burguet

El Martí Roma, la Carolina Añaños, el David García i jo no hem pogut assitir a la conferència d'avui dimecres perquè havíem quedat amb el nostre entrevistat, l'ex periodista Francesc Burguet i actual professor de la UAB i de la URL.

Romania's Media History

Andreea Mogos, a journalism teacher at Babes – Bolyai University, in Transylvania, Romania, had come today at class in order to give us a brilliant conference about the media situation in her country from 1900’s until now.

During 45 years, Romania was ruled by The Communist Party and Ceausescu was it dictator during 25 years. After the communist dictatorship, in 1989, Romania became a free nation and democracy brought a drastically media change.

The communist party controlled, censored and selected all the things that will appear on the newspapers. For example, they talk about how “incredible” was Ceausescu and the problems of the capitalists countries like drugs, crime and social inequalities. As we’ve seen on the video, they also edit the photos for their own interest. So, in the communist Romania, people weren’t informed: they only consume propaganda. In fact, the Party’s ideology made the Media’s traditional functions, because there was only one journalism school, and their teachers taught how to create propaganda instead of how to inform about the truth.

In 1989, The Revolution of December 22nd overthrew the regime. The whole nation knows what’s happened in the capital, Bucharest, thanks to TV and its broadcasting of all the revolution events. The people who appeared on TV during these convulsed days became an influential social actors as successful businessmen and political leaders. With the arriving of democracy, newspapers began to change their names and most of them added the word “Liber” (free) because freedom was the most important thing that Romanians had then.

During the Romanian Transition, in 1990, the print media consumption exploded. Press went from 495 titles to 1444. Obviously, that occurred because people want to know, more than never, what is going on in the country. In the 90’s appeared hundreds of new newspapers, but he first one entirely based on private capital appears on 1991 and was called asCotidianul.

From 2000 until now, the print media outlook appeared to be more stable and nowadays, tabloid newspapers as Cancan begin to gain an incredible number of readers. Talking about television, channels as ProTV and Antena 1 are very important in that landscape and thanks to Internet, Romanians can explore an infinite of possibilities that they couldn't dream it before.

Cómo engordó Godó

No són pocs els grups mediàtics de Catalunya, però a banda RBA, Imagina o Grupo Zeta, el més important i influent és el Grupo Godó, del que hem parlat avui a classe.

El Grupo Godó, a diferència del que la majoria creu, toca tots els mitjans. Pel que fa la premsa escrita, posseeix el diari més emblemàtic de Catalunya, La Vanguardia, així com el Mundo Deportivo i la revista Magazine. Ràdio Associació de Catalunya número 1, coneguda com RAC1 és la seva ràdio generalista, mentre que per RAC105 emet només música. La cadena privada de Catalunya, antigament CityTV i ara 8tv, és el mitjà televisiu que té el Grupo Godó, tot i que per exemple, BarçaTv, la té llogada al club homònim.

Durant la sessió d’avui hem aprofundit en el canal de televisió 8tv, propietat del compte de Godó en un 93%. Quan encara era Citytv, el canal tenia la qualitat de local i per tant, només arribava a l’àrea de Barcelona. Quan va entrar en joc la TDT, l’àrea de difusió es va expandir a tot el territori català i el canal va passar a dir-se 8tv. L’any 2010, aquesta televisió tenia uns ingressos de quasi 13 milions d’euros, però tot això, generava pèrdues. Les més significatives va ser els 3,5 milions que es van obtenir l’any passat.

És clar que l’atenció que ha captat aquesta cadena no ha estat pel tema de les pèrdues, sinó pel tema de les ajudes que ha rebut per part de la Generalitat de Catalunya des que Artur Mas n’és president. Com es fa a la resta de països europeus amb llengües minoritàries, el govern dóna subvencions als mitjans que usin aquesta llengua en inferioritat – el català, en aquest cas – per tal de potenciar-la i assegurar-ne la salut. L’opinió més generalitzada, però, és que el que va motivar al Grup Godó a editar la Vanguardia en català no és pas l’interès per defensar el català, si no la sucosa subvenció que rebria a canvi. De fet, és més que popular la presumpta connexió entre el Grup Godó i Convergència i Unió, encara més si comparem les subvencions que van rebre 8tv i Pirineus Tv pel mateix concepte. 272.000 euros pel compte i 35.000 per la cadena pirinenca. 

Prisa i “El País de Siempre-Jamás”

No tots els nens són com en Peter Pan. De fet, la majoria pensen al contrari: volen créixer, i quan més ràpid, millor. Ho desitgen amb totes les seves ganes perquè volen fer-se forts i ser importants, respectats, poderosos... Doncs bé, el nen del que parlaré avui ja té uns anyets i es diu Prisa País.

El País va néixer arrel de l’explosió de la demanda d’informació que va comportar la fi del franquisme. Els lectors d’esquerres, fins i tot els de classes pudents, no disposaven encara del seu mitjà, així que burgesos il·lustrats, poderosos banquers i empresaris liberals van donar a llum a El País.

La vinculació de Polanco – qui va ser posteriorment propietari de PRISA – amb Santillana i el bon tracte que va rebre de Hochleitner, el ministre d’Educació, va propiciar que lentament, Prisa anés guanyant influència i poder. 

Juan Luis de Cebrián va dirigir El País durant els seus inicis i el va convertir en un diari tant progressista que alguns dels seus accionistes el van abandonar per aquest motiu. El partit que governava era aleshores el PSOE, que molt relacionat amb el grup PRISA i el seu diari, no va dubtar en afavorir aquest i altres mitjans afins a la seva ideologia d’esquerres. Tan va ser així, que PRISA i el seu diari van anar creixent cada vegada més, apoderant-se de més mercat.

Lamentablement, el creixement estava basat – com no – en el deute i la dimensió del començava a ser massa desproporcionada. En poc temps, Prisa va adquirir la cadena SER, el Canal +, el diari esportiu AS, mitjans d’Amèrica Llatina, així com accions de diaris estrangers com Le Monde i The Independent.

Amb la crisis econòmica que va començar el 2008, Prisa va obrir els ulls i va adonar-se de com d’insostenible era la súper estructura que tenia muntada, alhora que els bancs es començaven a negar a prestar més diners. Ara mateix, i com a tantíssimes altres empreses, la situació és desesperant i el futur trontolla. Per exemple, Cebrián, que segueix sent el director, cobra 13 milions d’euros l’any. Mentrestant, els treballadors de PRISA son acomiadats en massa i els seus salaris son retallats fins a la precarietat. A més a més, l’any vinent diversos bancs passaran a ser accionistes del grup. Últimament i degut a la seva inestabilitat econòmica, El País ha adoptat una postura més de centre i recolza a la dret pel que fa el sector de l’economia.

Sembla ser que aquest nen ha volgut créixer massa ràpid i ha cremat les etapes de la seva vida molt de pressa. El deute ha acabat per desnonar el gran miratge d’un grup mediàtic que ara per ara, podria estar vivint les seves últimes hores, al menys, del que ha sigut fins ara. 

Renovar-se o morir: Un apropament als contrastos deteriorats dels mitjans de comunicació establerts

En temps de crisi, és inevitable plantejar-se si els mitjans públics són prescindibles, o el que és el mateix, si hauríem d’estalviar-nos aquesta despesa.

El documental de Salvados ens ha plantejat la polèmica que existeix al voltant dels mitjans públics, especialment pel que fa la manipulació a diferents ràdios i televisions d’aquest tipus, com ho són RTVE i TeleMadrid.

Personalment, crec que sí que és cert que mitjans com TVE o la nostra TVC han sigut manipulats pels interessos polítics del govern de torn i que fins i tot encara avui dia s’estan donant més casos de politització i manipulació en aquests mitjans. A més a més, alguns han arribat a tenir pèrdues milionàries i han acumular deutes de quasi 8.000 milions d’euros.

Però amb tot, opino que els mitjans públics són necessaris. Ho són per què cobreixen unes necessitats que la televisió privada desatén, a part d’oferir una informació generalista i completa i exercir una funció educadora i en els temps que corren, d’entreteniment de qualitat. Tanmateix, és evident que cal remodelar el sistema: Primer de tot, començaria per fer uns urgents canvis en la cúpula d’aquests mitjans, a saber, assegurar-se que no existeix una relació política entre els màxims dirigents dels mitjans públics i el govern del moment. El segon canvi, i potser més important i tot, és el de buscar un nou model de finançament per aquestes empreses, tal vegada, seguint els passos de la British Broadcasting Corporation o BBC.

Per últim, faria especial èmfasi en una altra funció dels mitjans públics i potser la més important, i és que una televisió pública, TVC per exemple, en tan que mitjà autonòmic pot donar una visió molt més ben orientada a un públic determinat. Per tant, mentre la televisió estatal no considerarà dignes de rellevància alguns dels esdeveniments que puguin succeir a Catalunya, TVC donarà veu a una població terminalment marginada pels interessos de tot l’estat espanyol. Sense anar més lluny i tot que pot semblar un exemple estúpid, imagina què faríem a Catalunya – o a qualsevol altra comunitat – si ens haguéssim d’assabentar del temps que farà amb la vaguetat amb la que s’informa en una televisió privada com Antena3 o Telecinco. En definitiva, defenso els mitjans públics per la seva funció d’atenció especial i endemés, per la qualitat i dignitat dels seus productes enfront les últimes tendències dels mitjans privats.

RTVE i TV3: Naixement i creixement

A Espanya, els principals mitjans de comunicació públics són RTVE (Radio Televisión Española) i l’Agencia EFE. A Catalunya, la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) engloba Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio, l’Agència Catalana de Notícies, els consorcis locals de comunicació i altres mitjans de la Diputació de Barcelona (Com Ràdio, per exemple).

L’any 1956, en plena dictadura franquista, va emetre per primera vegada a Espanya RTVE. Actualment, el mitjà és propietat del govern central i l’Estat la té inscrita a la SEPI (Sociedad Estatal de Participantes Industriales). Aquesta entitat pública procura i saneja empreses amb risc de fallida, assumint-ne les pèrdues i intentar rendibilitzar les empreses inscrites.

Sota el govern socialista del José Luis Rodríguez Zapatero, l’any 2009 RTVE va retirar la publicitat dels tots els seus canals per la qual cosa, el seu ingrés econòmic va caure estrepitosament, molt més del que s’esperava. Tot i el cànon i les noves taxes que havien de pagar els grups privats, Mediaset i Atresmedia van anar expandint-se gràcies al pastís publicitari que RTVE deixava de menjar-se. D’altra banda, aquest mitjà sempre s’ha vist vinculat al partit governant de torn, adaptant la seva ideologia i continguts als interessos dels polítics.

22 anys més tard, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que va engegar el motor de la indústria audiovisual catalana. Aquest nou mitjà, en tant que estructura d’estat, va vetllar des del començament per la cohesió del territori i la normalització lingüística del català, així com entretenir i educar a la població sota l’òptica cultural catalana.

La pluralitat: tres tàctiques per defensar-la

Que la relació entre els mitjans de comunicació i els partits polítics existeix m’era obvi a principi de trimestre, però al llarg d’aquestes setmanes d’ECS he anat coneixent fins a quin punt pot ser d’escandalós el vincle que uneix els grups de comunicació i els diferents interessos polítics.

Avui hem vist com canvia el discurs polític en funció dels interessos dels governants respecte un tema tant delicat com el dels mitjans de comunicació, especialment, la televisió. A Espanya, depenent del context politico-econòmic del moment, s’ha optat per defensar – sempre a ultrança, com es fan aquí les coses – fins a tres models diferents de televisió per tal de “protegir la pluralitat”.

Fins i tot amb el franquisme, es pretenia defensar una suposada pluralitat – la pluralitat habitual de les dictadures, això és, assegurar-se que no es puguin expandir idees contràries al règim – apostant per un model simple: tan sols un canal, però que doni veu a tots els sectors socials. Aquest model va anar evolucionant durant el franquisme i amb la mort de Franco es va anar dilatant el sistema, donant lloc a un mitja igual de partidista però de caire veritablement obert. A partir de 1988 i amb l’arribada de la liberalització del gènere audiovisual, el model que suposadament garantia la pluralitat de mitjans era que el protagonisme el prenguessis quants més actors privats millor. Però això ha canviat en els últims anys i ara, l’estructura mediàtica que protegeix la pluralitat de mitjans és un panorama on hi hagi pocs actors privats. De fet, l’actual tendència cap a la fusió de mitjans defensa que com més potents siguin els grups, més independents dels lligams i els interessos polítics i econòmics seran. 

Debat sobre el silenci de la intelligentsia

El nostre debat ha girat entorn de la qüestió de l’ètica i de la “prostitució” dels mitjans de comunicació. Hem analitzat el poders del mitjans treballant sobre la hipòtesis següent: “El fet que els intel·lectuals anglesos no publiquessin crítiques sobre la URSS va evitar que aquesta traís als Aliats”. Tot i que l’anterior premissa no la podem conèixer amb certesa, hem conclòs que el fi justifica els medis sí i només sí el prejudici amb mitjans utilitzats és pitjor que el benefici final. Un tema paral·lel a aquest però igualment interessant ha sigut la perillositat de la veritat. Hem comentat com, si tothom s’assabentés de la veritat, la conflictivitat augmentaria. Però la segona lectura d’aquest tema ha sigut més profitosa encara: Si la veritat fos sabuda per tothom, el comportament ètic de la societat milloraria. L’exemple en el que ens hem basat és el de que si els escàndols sexuals que envolten l’Església s’haguessin sabut des de sempre, s’haurien anant donat cada vegada menys.

En línies generals, la posició dels meus “alumnes” s’oposava en part a la meva, la qual cosa ha enriquit el debat. Mentre ells defensaven el liberalisme periodístic fins a les últimes conseqüències – en aquest cas, la derrota dels Aliats enfront els Nazis – jo opino que el silenci de la intelligentsia va salvar moltes vides i va deixar un món millor que el que haurien els nazis.

Definint Estructura de la Comunicació Social

El primer dia d’aquesta nova assignatura, Estructura de la Comunicació Social, ha començat amb un resum de la metodologia i avaluació de l’assignatura, que es preveu, fins ara, la més sacrificada que hem tingut fins ara. Sobre el temari, vet aquí un petit resum del tema fonamental del dia: Definint “Estructura de la Comunicació Social”

Aquest nom tan complex estudia allò que es relaciona amb la comunicació de caràcter públic, així com la relació amb els diferents elements que l’afecten. Fent un anàlisi ràpid als orígens de la Comunicació Social – d’ara endavant, CS – de seguida hem pogut veure que tot va començar fa milers d’anys – per exemple, a Babilònia – i que el control d’aquesta ha estat present des dels inicis – l’Imperi Romà, els monarques absolutistes, l’Església... –

Sobre els aspectes que influeixen la CS als que em referia al principi són els següents: política, economia, tecnologia i d’altres aspectes com la religió i la cultura.

Però tornant a les arrels de la CS, hem aprofundit en l’antiga Grècia, degut al seu excepcional nivell de pensament. Els dos corrents més interessants pel que fa la CS són els sofistes i Sòcrates. Filosofies oposades que veuen la realitat de maneres antagòniques. Tant és així que els sofistes la neguen. Aquest grup representa la visió dels qui opinen que la realitat és construeix i que per tant, no existeix com a tal. Els sofistes se’ls compara, doncs, amb la publicitat, amb la indústria de la persuasió, mentre que els socràtics se’ls relaciona amb la informació.