Assange Vs Ellsberg

Normalment, suposo que per què arribo tard a casa, cansat i amb el poder imaginatiu sota mínims, publico síntesis de les classes d’ECS amb l’ajuda de les tres o quatre notes breus que he pres a classe i si em falta cosa, fent un cop d’ull als blogs dels meus amics. És a dir, sempre em limito a resumir la classe. Però com diria l’hereu ben plantat del tron d’Isildur: “Hoy no es ese día”. Avui, i per acomiadar-me del blog i de l’assignatura, faré una entrada diferent.

Per què una cosa és resumir la lliçó del dia i retenir alguna cosa, i l’altra de ben diferent és resumir un documental d’hora i mitja. Estic segur que hi haurà crítiques a Internet d’un valor infinitament més alt que qualsevol cosa que pugui escriure jo ara mateix. Per tant, avui em referiré a la pregunta que s’ha fet al final de classe, a la que no he contestat perquè no volia cridar massa l’atenció.

I és que a mi em sembla que el senyor Julian Assange, el pare de Wikileaks, és un cretí. S’ha intentat vendre a sí mateix com un home transparent que coordina un servei públic, una espècie de revelador de consciència dels governs abusius. No obstant, “el azote de USA” ha perdut el nord en quan l’han començat a jutjar. Algú que diu ser tant transparent i que dóna als ciutadans tota la informació que els seus governs amaguen no pot dir: “Si em fan alguna cosa, publicaré informació i m’hauran de deixar en pau”. És a dir, utilitza la informació com a eina coactiva, al seu servei, com si fos seva i no de tots, com ell argumenta. Per què si ho penses bé, si Assange amaga informació, està caient en el mateix error que el seu enemic. Per això, quan els meus companys deien que el tema de Wikileaks i el reportatge d’avui eren el mateix, no hi estava d’acord.

Afirmar que Daniel Ellsberg té el mateix mèrit que Assange és un error. El primer és un pobre soldat a qui la consciència no deixa dormir com a còmplice d’un munt de barbaritats. Des de dins de la CIA, i mogut per uns ideals de veritable justícia acaba publicant els papers del Pentàgon que cobrien les mentides del Vietnam, jugant-se una més que probable pena de mort. L’altre, que ja el coneixem, és un covard que s’amaga darrere unes filtracions que li fan, la majoria de vegades, de manera anònima. Crec que és evident qui té més mèrit.

Els fills bords del Público, l’alternativa viable

 

L’estructura de la Comunicació Social a Espanya passa per un moment de profunda crisi, com tot en general. En un país on el periodisme està castigat amb una taxa d’atur descomunal, on es paguen salaris irrisoris, sense fonts d’ingressos i amb un decència nul·la, el futur pinta negre. Contra aquesta malaltia potencialment terminal, sembla que les úniques medicines que se subministren són la indiferència i la resignació.

Per sort, sembla que no tothom pensa igual. Els acomiadats del diari Público poden ser un exemple de que no tot està perdut. Els coneguts com “fills bords del Público” han dut a terme un projecte que demostra que tal vegada, hi hagi una alternativa als mitjans tradicionals i tots els mals que arrosseguen.

Un dels diaris amb més èxit, eldiario.es, dos mesos després de néixer ja arreplega dos milions de lectors i prop de 20.000 subscrits que col·laboren econòmicament perquè tothom el pugui llegir gratis. És clar que és massa d’hora com per afirmar que eldiario.es lidera una revolució dels mitjans, però és possible que en un futur pròxim, el seu cas no sigui una excepció.

Les expectatives més optimistes s’han quedat en res pel que fa el resultats que ha obtingut la versió “Catalunya Plural”. El seu director, el Josep Carles Rius, explica que el sistema tradicional s’enfonsa i que s’ha de reinventar i una possibilitat, és seguir el model de eldiario.es.

Quan Jaume Roures va tancar Público – per motius polítics, no pas econòmics – es va pensar que a Internet es podrien fer un lloc. A principis de 2012, la revista Mongolia va néixer però en format paper. Així doncs, pretenen que sigui el consumidor qui pagui pel producte i que per tant, com va dir Pere Rusiñol, cofundador del projecte “els lectors mantenen la independència perquè no ens paga La Caixa ni Telefónica”.

La revolució de les xarxes socials

L’impacte de les xarxes socials han tingut un efecte que no pot passar desapercebut i han esdevingut una espècie de mitjans de masses. Aquesta explosió ha arrencat un debat inherent a tot el que comporta la irrupció d’un nou agent: Què aporten les xarxes socials? Christian Fuchs, professor de la University of Westminster, Regne Unit, les denuncia per la quantitat i gravetat dels inconvenients que generen.

Entre el llarg etcètera de crítiques que dedica a les xarxes socials, destaca la “mercantilització” d’aquestes i la manipulació de les decisions del usuaris pel protagonisme que hi té la publicitat. La crítica més estesa que hi ha és la violació de la privacitat. És conegut per tothom que gràcies a xarxes socials com Facebook o Youtube la gent dóna a conèixer gran part de la seva vida personal i tots els riscos que això comporta. El professor també denuncia que les xarxes socials perjudiquen els mitjans tradicionals de mala manera, perquè es mengen part del pastís publicitari. La xarxa social que es salva de tot això és Wikipedia, que no té res a veure amb Facebook, Youtube i Twitter. I per què? Doncs per què Wikipedia no té ànim de lucre, no hi ha publicitat i el seu funcionament es deu a les aportacions que la gent hi fa. A més a més, els articles publicats són contrastats i corregits per tal de donar qualitat a la informació publicada.

En la mateixa línia, han augmentat els diaris que ofereixen una versió digital, és a dir, en format web i no en paper. Fins ara, aquests mitjans subsistien gràcies a patrocinadors i subscriptors, però estan començant a augmentar les campanyes de micromecenatge (crowdfunding) i fundraising. D’aquesta manera, es poden tirar endavant iniciatives que parteixen amb pocs recursos gràcies a la bona fe dels donants. Alguns dels casos més sonats d’aquest exercici de filantropia és Propublica i el seu periodisme d’investigació guanyadora d’un premi Pullitzer (el primer que es dóna a un mitja on-line) i Democracy Now.

Fins i tot a Espanya hi ha diaris digitals amb un nombre de lectors considerable. El Confidencial, Libertad Digital, Público o Eldiario s’han imposat als mitjans conservadors que ocupaven aquest sector abans de la crisi. D’aquesta manera, els mitjans més aviat progressistes com Público o Eldiario s’han obert un lloc i s’han establert capdavanters d’aquest espai virtual que fins ara, semblava desconegut.