Que la relació entre els mitjans de comunicació i
els partits polítics existeix m’era obvi a principi de trimestre, però al llarg
d’aquestes setmanes d’ECS he anat coneixent fins a quin punt pot ser
d’escandalós el vincle que uneix els grups de comunicació i els diferents
interessos polítics.
Avui hem vist com canvia el discurs polític en
funció dels interessos dels governants respecte un tema tant delicat com el
dels mitjans de comunicació, especialment, la televisió. A Espanya, depenent
del context politico-econòmic del moment, s’ha optat per defensar – sempre a
ultrança, com es fan aquí les coses – fins a tres models diferents de televisió
per tal de “protegir la pluralitat”.
Fins i tot amb el franquisme, es pretenia defensar
una suposada pluralitat – la pluralitat habitual de les dictadures, això és,
assegurar-se que no es puguin expandir idees contràries al règim – apostant per
un model simple: tan sols un canal, però que doni veu a tots els sectors
socials. Aquest model va anar evolucionant durant el franquisme i amb la mort
de Franco es va anar dilatant el sistema, donant lloc a un mitja igual de
partidista però de caire veritablement obert. A partir de 1988 i amb l’arribada
de la liberalització del gènere audiovisual, el model que suposadament garantia
la pluralitat de mitjans era que el protagonisme el prenguessis quants més
actors privats millor. Però això ha canviat en els últims anys i ara,
l’estructura mediàtica que protegeix la pluralitat de mitjans és un panorama on
hi hagi pocs actors privats. De fet, l’actual tendència cap a la fusió de
mitjans defensa que com més potents siguin els grups, més independents dels
lligams i els interessos polítics i econòmics seran.
0 comentarios:
Publicar un comentario